CENTRE DE DOCUMENTACIÓ DE LA SAGRERA

Història
La Sagrera: barraquisme 30 anys després

El 17 d'octubre de 1986, Barcelona és nominada per acollir els Jocs Olímpics del 1992. El 28 juny del 1989 (ara fa 30 anys) quan la ciutat s'estava rentant la cara per preparar-se per aquest gran esdeveniment, es van enderrocar les quatre darreres barraques que quedaven en peu a la Perona. De tots els assentaments barraquistes que des de la dècada dels 40 s'havien escampat per Barcelona (Can Tunis i Can Valero - entre d'altres a Montjuïc - Somorrostro, Carmel, la Perona, etc...), aquestes quatre van ser les ultimes barraques que es van tirar a terra.

La Perona era una zona que discorria per la Ronda de Sant Martí, paral·lela a les vies del tren (per tant al límit entre la Sagrera i la Verneda), des de la Riera d'Horta fins al pont d'Espronceda, de 1,5 quilòmetres de llargada aproximadament. En aquest espai es van començar a construir barraques cap a l'any 1945. L'any 1966 es calcula que hi havia unes 200 barraques que al 1971 ja havien crescut fins a 653.

Al juny de l'any 1947, va visitar Espanya Eva Duarte de Perón, llavors primera dama argentina, en el marc dels ajuts alimentaris que es rebien d'aquell país. Del 23 al 26 de juny va estar a Barcelona. No se sap massa com va anar la cosa, però aquest barri de barraques va anar rebent el nom de la Perona. No és cert que Eva Duarte hi fes una visita (estava totalment controlada pel regim on havia d'anar i amb qui s'havia de veure que en cap cas volia mostrar-li la seva cara menys agradable). Sembla que es va fer córrer la veu - també falsament - que donaria uns diners pels més desfavorits (els descamisats que deia ella) perquè els hi fessin pisos i els hi milloressin les seves condicions de vida i potser d'aquí arrenca l'origen del nom.

En aquest període, a les barraques hi vivien immigrants, sobre tot d'Andalusia, que havien vingut a treballar a Barcelona. Tenien feina, però encara no tenien suficients ingressos com per a disposar d'un habitatge. Era un lloc provissional a l'espera d'una casa millor, però aquesta provissionalitat es va anar allargant en el temps. A mesura que ho aconseguien i marxaven, i especialment coincidint al 1967 amb unes maniobres navals que van fer desallotjar les barraques del Somorrostro, Can Tunis i Montjuïc, bona part de la gent desplaçada va ocupar aquestes barraques. Ja no era bàsicament població immigrant, sinó que pertanyien a l'ètnia gitana, tendència que es va anar accentuant de manera que a finals dels 70 ho eren el 95% dels que hi vivien.

Al 1979 el patronat Municipal de l'Habitatge va assumir serveis d'assistència i control del barraquisme i inicià un procés de reubicació dels barraquistes en pisos del mercat secundari o oferint indemnitzacions a les famílies que volien retornar als seus punts d'origen i així, de mica en mica, es va arribar al 1989, moment ja esmentat en que desapareix el barraquisme.

Però al darrera hi havia una realitat i ha tornat a aparèixer el barraquisme ja que no s'han solucionat les raons que el provocaven. Amb el pas del temps noves onades migratòries, agreujades per les crisis econòmiques salvatges i al creixement de les desigualtats, l'han fet tornar, combinat a més a més amb un nombre important de persones que dormen al ras (gairebé 1.000 segons el darrer recompte fet per entitats vinculades a la xarxa d'atenció a persones sense llar).

La ciutat de les stars-up, de la innovació, de la tecnologia, del districte 22, dels congressos, dels avenços més moderns, etc... torna a tenir barraques en els seus carrers. Un buit a la trama urbana, algun solar esperant un ús final, descampats... tot és susceptible de ser ocupat per nous assentaments de barraquistes. També a la Sagrera han reaparegut, les podem trobar fins i tot al cor del barri, en un solar del Passatge Coello, o a prop de les vies del tren, però ara al bell mig de la Sagrera. Mereix una reflexió.

Quim Terré

Centre de Documentació de la Sagrera
C/ Hondures 28 - Espai 30 - 08027 - Barcelona - Email: info@cendoclasagrera.com