Centre de Documentació de La Sagrera - Martí Galarraga. De la Sagrera a Hollywood

Realment el que va dir Ilsa el personatge que interpretava Ingrid Bergman a Sam, el pianista del Rick’s Cafe – al que donava vida Dooley Wilson – en una de les frases mítiques de la pel·lícula "Casablanca", de veritable culte per molts cinèfils, no va ser pas “Toca-la un altre vegada Sam” - que sembla es que la mes circula en l’imaginari col·lectiu - sinó “Toca-la Sam”. Ben segur que en Martí Garralaga, un sagrerenc que feia de cap de cambrers d’aquest cafè, ho podria ratificar. Però qui era en Martí Garralaga?.

Va néixer al mateix carrer Gran de la Sagrera un 10 de novembre de 1896, o sigui quan la Sagrera encara pertanyia a Sant Martí de Provençals. El seu pare, en Pere Garralaga, fill de Saragossa, havia estat actor que actuà en diversos teatres: Olimpo, on va debutar amb 16 anys fent de Tallaferro a l’obra "Don Joan de Serrallonga”, la societat “La Poncella” a on feia el paper de segons; el teatre Zorrilla de Gràcia fent de galant i al final a la Tertúlia Martinense (Can Gaig) a la Sagrera, estrenant al teatre de la “Union Sagrerense” (Cal Gerré). Estava especialitzat en el gènere romàntic i es va catalogar com un dels millors galans joves en la interpretació de sainets catalans.

En Martí de jove, treballava de tenedor de llibres a l’empresa comerciant de teixits “Mercè i Armet” i els dissabtes arribava a casa content amb la setmanada i anava a jugar una partideta de domino al local del Foment Regional de la Sagrera, però el noi tenia la ceba de cantar. Va començar a fer-ho a l’església parroquial de Sant Martí de Provençals, com a baríton, però un altre cantant de l’època, en Balasch, li va dir que era tenor. Es va posar a estudiar amb el mestre Colomer. Va fer 8 anys de cant. Un dels companys d’estudi era en Miguel Fleta, també d’origen humil com ell i com Hipolito Lázaro.

Un seguit de concerts a Barcelona li van donar un gran cartell que li valgueren un acceptable contracte per anar a La Havana amb una companyia d’òpera amb l’empresari Blasco, però al arribar el país no els agradà i es dividí la companyia, uns van tornar a Barcelona però ell va acabar entrant a formar part de la companyia d’un famós empresari de l’època, Adolf Bracale, amb qui va recórrer l’Amèrica Central i del Sud, actuant al costat d’artistes de fama mundial cantant operes, operetes i sarsueles.

Després va passar al Gran Teatre Apol.lo de Nova York on seguiren els seus èxits, sent un dels artistes que recollia mes simpaties a l’època, en que va gravar diferents discs de les grans marques Pathé i Brunswich.

Un bon dia, un cop acabat un dels seus contractes, va anar a Hollywood amb la intenció de dedicar-se al cinema. Era un moment de demanda d’actors de parla espanyola i justament en Xavier Cugat en l’única pel·lícula que va escriure i dirigir, li va proposar fer el personatge de torero en “Charros, Gauchos y Manolas” un musical totalment en espanyol, adreçat a un públic de parla hispana (que sembla va ser un fracàs, ja que els cinemes hispans no disposaven encara dels aparells necessaris per a projectar fils sonors). Va ser el primer llarg-metratge absolut en que va ajudar Walt Disney, un desconegut llavors, convençut per Xavier Cugat per participar-hi i que va gravar personalment tots els números musicals de la primera pel·lícula sonora de Hollywood parlada en espanyol.

Fou l’inici una llarga carrera cinematogràfica, intervenint com actor de repartiment en quasi tres-centes pel·lícules: va treballar per la Warner Bros, Metro Goldwyn Mayer, Fox Film i Paramount Pictures, o sigui les majors del cinema estatunidenc (a mes de serials radiofònics i series de televisió) , entre els que es poden destacar “La flama sagrada” “La carrega de la brigada lleugera” “Per qui toquen les campanes” “Les neus de Kilimanjaro” etc., sent la seva darrera pel·lícula “Què se’n va fer de la tia Alice?" al 1969.

Especialment rellevància li donà el paper de Pancho, com a company en diverses pel·lícules del famós personatge de l’època Cisco Kid.

Però d’entre tot el seu historial, destaca el paper que va fer com cap dels cambrers del Rick’s Café a “Casablanca”, pel·lícula en la que va participar com actor de repartiment i que es va estrenar l’any 1942, però que a Espanya no va arribar fins 4 anys mes tard, un 19 de desembre del 1946 al cinema Callao de Madrid i 2 dies després al Tívoli de Barcelona.

Va estar casat amb la també actriu Rosa Rey, de veritable nom Isabel Mercedes Tarragó, que va morir al 1969. Ell va morir el 12 de juny de 1981 a la residencia de Woodland Hills (Califòrnia) per a professionals de cinema i televisió.

Desconeixem si va arribar a tornar de visita a La Sagrera algun dia. El seu pare en algunes entrevistes a revistes locals de l’època, deia però, que des de la llunyania mantenia el record i l’estima per la seva terra i el seu lloc d’origen. Nosaltres amb aquest article, al cap dels anys, el recuperem i el donem a conèixer.

Quim Terré

Història Martí Garralaga. De la Sagrera a Hollywood

Història
Martí Garralaga. De la Sagrera a Hollywood