Centre de Documentació de La Sagrera - Sagrerens de primera divisió

Perico Solé.

A l’interesant article que va escriure en Joan Pallarès-Personat al passat número d’aquesta revista, li va posar per títol “Perico Solé, futbolista sagrerenc internacional”. En alguna entrada que es pot consultar a internet, apareix que era andreuenc. És un tipus confusió que es ve produint al llarg dels temps, molt especialment des de gener del 1984, moment en que s’aprova una nova reorganització administrativa de la ciutat i els districtes s’anomenen numèricament, però també pel nom, per primer, cop des del 24 d’abril de 1897 -quatre dies desprès de l’agregació entre altres de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals a Barcelona – i el districte IX, que inclou l Sagrera, s’anomena Sant Andreu i es genera una confusió que molts de cops pren la part (la Sagrera) pel tot (Sant Andreu) i que ens acaba als mateixos sagrerencs omplint de dubtes.

Així vàrem voler confirmar aquella dada i efectuarem una consulta a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, on figurava que quan va néixer vivia al carrer Santa Llúcia, numero 18, inscrit al jutjat de Sant Marti , un carrer de La Sagrera que a l’any 1922 i després de una nova revisió del nomenclàtor que hom podria qualificar de desgavell per coincidències de noms del carrers, amb les diverses agregacions que s’anaven fent (pensem que de carrer Santa Llúcia ja n’hi havia un des d’abans del 1865 al voltant de la Catedral), pren el nom del polític republicà federalista Vallès i Ribot, per canviar a l’any 1949 a Dalmacio de Mur, religiós del segle XV que fou bisbe i arquebisbe, recuperant a l’any 1979, el nom de Vallès i Ribot que es l’actual.

És cert que la seva carrera futbolística en la que jugava en la posició de mig centre, la va iniciar a l’Avenç de l’Esport a la temporada 1922-23 passant la temporada 1925-26 al nou club el Sant Andreu, resultat de la fusió d’aquesta amb l’Andreuenc, l’Sport Ciclista Andreuenc i la Secció Atlética Vida, jugant el darrer partit com Avenç de l’Esport i el primer com a Sant Andreu i també que quan jugava a l’Espanyol (club al que va passar a la temporada següent), un grup d’entusiastes varen formar a l’any 1929 la Penya Solé amb domicili al carrer Sant Andreu, 88 bar, però això no qüestiona que quan va néixer vivia a la Sagrera, amb independència de la importància que es pugui donar a aquest fet.

Partit Espanya-Alemanya

Partit Espanya-Alemanya 1936.

Complementant les dades que aportava en Joan Pallarès, cal esmentar que en Perico Solé, va jugar 4 partits amb la selecció espanyola. Precisament el darrer en que va participar – també ho fou el del llegendari Ricardo Zamora – va ser un famós Espanya Alemanya jugat el 23 de febrer del 1936 a l’estadi de Montjuic, ple de gom a gom amb 60.000 persones a les seves graderies, en que va substituir a Muguerza als 32 minuts de la primera part, a requeriment de la gent que el va demanar a crits, segons expliquen cròniques del partit. Era una mena d’enfrontament de la segona República contra el Tercer Reich, on hi havia en el mes alt de l’estadi, banderes esvàstiques i republicanes i que entre altres coses va passar a la posteritat gràfica, per la imatge dels jugadors alemanys saludant amb el braç en alt i el palmell obert en el moment de la formació abans de l’inici del partit. Alguns dels seus jugadors ho va perllongar mes del compte, fet que va provocar que en Ricardo Zamora s’enfadés i els increpés

Ell va formar part de l’equip de l’Espanyol que va jugar el primer campionat de Lliga a la temporada 1928-29, encara que no va jugar l’històric primer partit contra el Real Union de Irún, però ja ho va fer a la següent jornada contra l’Athletic Bilbao. Cal esmentar que va fallar el primer penal (el quart en la historia de la Lliga) que lì van xiular a favor de l’Espanyol, el 24 de febrer del 1929 en un Espanyol – Europa, llençant-lo al pal. De fet en aquells temps, no era fàcil marcar de penal, dels 30 que es van tirar a la primera lliga, sols 13 van ser gol. El primer que va fer gol, fou Lafuente de l’Athletic de Bilbao, just a l’esmentat partit contra l’Espanyol una setmana abans.

També va jugar en la final d’una de les quatre copes d’Espanya que ha guanyat l’Espanyol al llarg de la història. Un 3 de febrer del 1929 (en plena Dictadura de Primo de Rivera) a València, amb victòria 2-1 sobre el Real Madrid en la que es va conèixer com la final de les aigües degut a les pluges caigudes sobre la capital valenciana que van deixar un terreny de joc en condicions pèssimes, però que no es va ajornar per la situació política, doncs a Valencia havien detingut a Jose Sánchez Guerra que havia estat ministre de Governació, de Foment i de la Guerra i també de president del Consell de Ministres i els ànims estaven molt excitats, raó per la que el Governador Civil volia que es jugues el partit que havia despertat molta expectació i marxes la gent el mes aviat possible per evitar revoltes. Com a curiositat, en aquest partit en Solé tornar a fallar un penal amb 0-0 al marcador

Manuel Oró Comas,

Manuel Oró Comas.

Un altre dada a destacar és que a la temporada 1934-35, el 30 de desembre del 1934 en la cinquena jornada, en un partit al camp del Real Madrid - que va perdre l’Espanyol per 7-2 - juntament amb ell, es va alinear com a central un altre jugador que encara que havia nascut a Petrel (Alacant), havia vingut a viure a La Sagrera amb la seva família quan tenia 11 anys, en Carlos Ibáñez García. Fou l’únic partit que aquest va jugar amb l’Espanyol. D’en Carlos Ibáñez en parlarem abastament en un altre article, per la seva possible vinculació amb la detenció i posterior execució del mossèn de la parròquia del Crist Rei, Jaume Juliana, el vicari Camil Moixí i dos joves fejocistes (membres de la Federació de Joves Cristians de Catalunya): Andreu Prat Batlle i Enric Batlle Papiol.

Buscant mes jugadors sagrerencs destacats en aquella època, trobem en Manel Oró Comas nascut a la Sagrera, al carrer Portugal, 29 el 26 de gener del 1910 i que va jugar com a defensa, al Júpiter, Barça, Sabadell, Espanyol, Murcia, Granollers, Sant Andreu i Mataró. A l’Espanyol va coincidir amb en Perico Solé, a les temporades 1932-33 i 1933-34. A la primera sols va jugar un partit en el que no va jugar en Solé que solia alinear-se quasi sempre, però a la segona, ho va fer en dos partits en que si que van jugar junts els dos sagrerencs i foren casualment contra el mateix equip: el Betis. Durant la guerra civil va ser mobilitzat per la República i encara que no tenia carnet, es va passar tota la guerra conduint un camió Katiuska. Després, mai més es va posar al volant d’un vehicle.

Curiosament Solé i Oró van tornar a coincidir a la temporada 1940-41 en el Real Club Murcia que havia pujat a primera divisió i van jugar junts 3 partits, dos d’ells contra l’At. Aviació que seria el campió. En el moment de morir a l’any 2002, era amb 91 anys el jugador viu mes antic que havia jugat al Barça.

Justament a l’any 1933 es va crear a la Sagrera un penya anomenada Oro-Ibáñez, quan jugaven respectivament a l’Espanyol i al Júpiter i que tenia el seu local social al carrer Sagrera, 155, sent el seu primer president en Jaime Torras.

En Perico Solé va acabar la seva carrera futbolística la temporada 1942-43 jugant a l’Alcoià, una població alacantina a 35 quilometres de Petrel, on havia nascut en Carlos Ibáñez, que precisament a l’any 1942, era afusellat al Camp de la Bota. Però d’en Carlos Ibáñez com hem dit, en parlarem en un proper article.

Quim Terré Ponsà

Centre de Documentació de la Sagrera

Sagrerencs de primera divisió