Centre de Documentació de La Sagrera - Joan Arpí Cantí, el darrer alcalde de Sant Martí de Provençals

Barraques de La Perona.

Signatura de Joan Arpí Cantí.

El dia 16 d’abril de 1897, una comissió de l’Ajuntament de Sant Marti de Provençals viatjava cap a Madrid per a tractar d’impedir que el Consell de Ministres que s’havia de fer fer el dia 19, o la Reina Regent posteriorment, aprovessin el decret d’annexió d’aquest municipi a Barcelona. Era una reacció tardana, fins i tot qualificada d’apàtica, que poca cosa podia fer davant de tots els contactes previs que havien fet els cercles i interessos favorables a l’agregació, de manera que finalment la Reina Regent Maria Cristina signà un Real Decret el 20 d’abril del 1897, suprimint de forma executiva l’autonomia municipal de Gràcia, Sant Martí, Sants, Sant Gervasi, les Corts i Sant Andreu de Palomar.

Formaven part d’aquesta comissió, l’alcalde Joan Arpí Cantí, el regidor Buxó i el secretari Rovatti. Però què en sabem d’en Joan Arpí Cantí?

Podríem dir d’entrada que era un personatge camaleònic, doncs al 1889 participà en una gran manifestació anti-agregacionista dels pobles del pla, formant part de la junta que s’oposava a diluir-se dins de Barcelona, apareixent com a signant d’un escrit contrari a l’agregació, però al cap de tres dies del decret d’annexió, i a la remodelació que es va fer de l’Ajuntament d’una Barcelona mes gran, hi apareix com a tinent d’alcalde. En efecte, el divendres 23 d’abril es va escollir el nou Ajuntament de Barcelona, i entre els regidors (ell n’era un dels quatre que aportava l’antic municipi de Sant Mari al nou consistori), se’l va triar com a tinent d’alcalde amb 39 vots i 4 en blanc, càrrec que va ocupar fins el 24 de novembre del 1899, en que l’Ajuntament de Barcelona accepta la seva dimissió i anomena en el seu lloc a Antonio Martínez Domingo.

Eva Duerte de Perón.

Torre Rusca.

Abans de la restauració borbònica, ja havia ostentat diversos càrrecs a l’Ajuntament, fins i tot fou alcalde en algun mandat. En el nou règim el trobem com alcalde, del setembre del 1876 al març del 1877, en el segon govern municipal martinenc de la restauració, figurant com a liberal; a l’ajuntament del juliol del 1883, es el 5è. Tinent d’Alcalde; al juliol del 1885 Síndic i al juliol del 1895 i fins la data de l’annexió, novament alcalde, ara com a conservador, en un nou exemple de “canvisme polític”. En efecte, va deixar el Cercle Liberal Monàrquic del que va arribar a ser sots president, per passar al Partit Conservador, sembla ser que en un entrisme massiu que va canviar de bàndol.

Nascut a Sant Andreu, era un industrial i propietari que vivia i exercia les seves activitats a la Sagrera. Va néixer al 1829 i va morir al març del 1912, al 83 anys. Estava casat amb Maria Urpi Pujadas.

A la seva necrològica s’afegeixen altres càrrecs i distincions: Cavaller de la Real Ordre d’Isabel la Catòlica i posseïdor de la Creu del Mèrit Militar distintiu blanc. Sabem també que al marge dels molts càrrecs que va ostentar dins de l’Ajuntament, fou sots caporal del sometent, soci honorari del Foment Regional i va formar part de la comissió executiva composta per distingides persones que aquesta entitat va constituir per tal d’honorar la memòria de Narcís Monturiol.

Fou propietari de deu cases i diversos terrenys a la Sagrera. Està documentat que el 17 de juny del 1890, en Joan Maria Miquel de Ros i de Carcer, nebot de Micaela de Peguera i al qual pertanyia per llegat seu, va vendre a Joan Arpí i Cantí, una peça de terra campa de dos hectàrees, 29 àrees, 52 centiàrees, 34 mil·làrees anomenada Camp de la Sínia (nom probablement degut degut a la proximitat immediata al Rec Comtal, que fa pensar que el terreny era objecte d’explotació intensa de regadiu) . En Joan Arpí va parcel·lar aquest camp en els carrers de Provençals (ara anomenat Berenguer de Palou), Sagrera i Paciic i hi va ubicar una rajoleria, la mes important de la Sagrera, amb una botiga al numero 98 del carrer de la Sagrera i un taller de terrisseria que mes tard regentaria la seva filla Filomena i que fou coneguda como “El Tejar de la viuda Duran”.

Hi ha constància de que va tenir quatre filles. Dues d’elles, Dolors i Caterina, però, van morir prematurament. Les altres dues, Filomena i Maria, van casar-se amb Narcís Duran Ros i Francesc Rusca Pineda respectivament, tots dos industrials (rajoler i adober respectivament), en el que serà una constant en l’arbre genealògic familiar que hem pogut reconstruir i on descendents es van emparentant amb industrials coneguts, alguns d’ells amb interessos a la zona com Barange, Mestres...

El 18 de juny del 1900, Joan Arpí fa donació a la seva filla Maria, en concepte de legitima testamentaria, d’una part segregada del Camp de la Sinia: una porció de terreny per a edificar, situat al carrer de Provençals (actual Berenguer de Palou) amb una superfície de 1.911,52 m2.

Diverses evidències documentals posen de manifest que la casa ja estava construïda i habitada en aquell moment pel matrimoni Maria Arpí i Francesc Rusca. S’hi va aixecar una torre senyorial, a la manera d’un petit palau o casa d’indians, amb un estil neoclàssic amb abundant ornamentació. En efecte hi ha constància que un temps abans, el dia 11 de gener de 1897, Francesc Rusca adreçà una instancia a l’ajuntament de Sant Marti, presidit a les hores pel seu sogre, en el qual demanava autorització administrativa per a instal·lar un ramal de 2 cm de diàmetre al carrer de Provençals per la conducció de les aigües des de la casa numero 87 (que era propietat de Joan Arpí) a l’assenyalada del numero 30 d’aquest carrer. La casa Rusca va tenir aquest numero molt de temps. Actualment es el Casal de Barri Torre de la Sagrera. Sembla doncs que estava en construcció entre els anys 1896 i 1897 i cal entendre, en conseqüència, que l’escriptura de donació de l’any 1900, tenia l’objectiu de regularitzar de dret el que ja era una realitat de fet.

Una singularitat d’aquest edifici i que donava personalitat a l’entorn, era una torre de planta quadrada situada gairebé al centre de la planta i que projectava per damunt de la teulada i que va desaparèixer en alguna de les reformes que va patir al llarg dels temps.

Barraques de La Perona.

Edifici Ca la Filomena.

Pel que fa a l’altre filla Filomena, va heretar del seu pare terrenys i propietats, entre els quals hi havia un solar, on mes tard hi construirà dos edificis, amb la intenció de llogar habitatges, un a la cantonada entre Gran de la Sagrera i Pacífic que es coneix com a Can n’Arpí o Ca la Filomena, i un altre de tres pisos a Berenguer de Palou xamfrà amb Pacífic . Ho va fer al 1913 i la construcció va anar a càrrec del mestre d’obres Joaquim Rivera Cuadreny, encara que el va acabar l’arquitecte Josep Vilaseca i Rivera. Sembla, però, que un cop acabat l’edifici, l’Ajuntament de Barcelona li va denegar el permís per no adequar-se a les normatives urbanístiques vigents. Fins i tot se la va obligar a enderrocar una part de l’edifici, negant-se ella a fer-ho. No va passar fins quatre anys mes tard que li son concedits els permisos, previ pagament d’una multa, quan ja hi vivia gent de lloguer. Igual que en el cas de la Torre Rusca, un element que donava singularitat a l’entorn: el pinacle en forma de didal amb una bola de pedra al cim que el coronava no ha arribat als nostres dies, doncs van ser retirades ja que hi havia previsió d’enrunament i caiguda.

Com dèiem al principi d’aquest article, l’agregació de Sant Marti de Provençals i per tant dels barris que hi havia en aquest municipi (un d’ells la Sagrera), a la ciutat de Barcelona es va produir a l’abril del 1897. L’any vinent s’acompliran 125 d’aquest fet. Un bon moment per aprofundir mes en el coneixement de com era des dels punt de vista social, econòmic, demogràfic, polític i urbanístic, la Sagrera de finals de segle i de que va significar aquesta agregació per la gent sagrerenca.

Quim Terré

Membre del Centre de Documentació de la Sagrera