Centre de Documentació de La Sagrera - La construció del Parc de la Pegaso

L'Associació de Veïns de La Sagrera va iniciar les seves reivindicacions sobre el Parc de La Pegaso a partir d'una situació ja viciada per una administració municipal corrupta, per la capacitat de pressió que tenien les constructores i per les irregularitats que violaven les lleis urbanístiques, força permissives amb l'especulació, dels darrers temps del franquisme.

Inicialment s'havia de destinar a zona verda la zona delimitada pels actuals carrers de Portugal, Pegaso, Av. Meridiana, Dublín, Rovira i Virgili i Gran de la Sagrera, i una de les reivindicacions bàsiques de l'Associació era la d'espais verds, pràcticament inexistents a la Sagrera.

Plantada simbòlica del primer arbre
del Parc de la Pegaso

Quan ENASA deixà el barri per anar a la Zona Franca, va alliberar un gran espai que, afegint-hi les propietats de particulars, conformaven la zona esmentada més amunt.

Però l'Ajuntament i ENASA van cedir a la constructora CEVASA la zona compresa entre la Meridiana i el que ara és el carrer Torroella de Montgrí per a edificació, juntament amb els terrenys adjacents destinats a l'Escola Pegaso. Quedaven així 32.436 m² per a zona verda.

El 1974 es prengué l'acord de que ENASA alliberaria una hectàrea de terreny cada quatre anys amb uns pagaments periòdics diferits per part de l'Ajuntament, però l'any 1982 ENASA volgué desfer-se de tots els terrenys a canvi de cobrar la resta d'anualitats. Aleshores es va plantejar la construcció d'un parc abans del que estava previst.

L'Ajuntament va convocar un concurs d'avantprojectes del parc i, a proposta del Regidor del Districte, Germà Vidal, es va constituir una Comissió de Seguiment formada pel Consell del Districte, el propi Regidor i les associacions de veïns de la Sagrera i de Sant Andreu.

El 15 de maig de 1982, després d'una cercavila es va per la plantada simbòlica dels primers arbres del parc, i el 20 de juliol d'aquell any es va escollir l'avantprojecte dels arquitectes Enric Batlle i Juan Roig, tot i que també varen rebre un conjunt de recomanacions de canvis a fer-hi.

Però quan tot semblava que anava be, el nostre barri tornà a ser víctima de les circumstàncies: després de les eleccions municipals del maig de 1983 el relleu dels càrrecs del Districte va allargar-se més del que és habitual, i quan aquests varen prendre possessió van encomanar als arquitectes que havien dissenyat el parc un estudi urbanístic de la Sagrera que contemplés el nou parc.

No va ser fins més de dos anys més tard, a mitjans de 1985, que les obres prengueren embranzida, però el parc no s'inaugurà fins el 8 de novembre de 1986.

Però l'Alcalde Pasqual Maragall va inaugurar un parc sense acabar, amb moltes obres sense finalitzar. L'Associació de Veïns va exigir, entre d'altres coses, que funcionés la depuradora del llac i que es pavimentessin les voravies que envoltaven el parc.

La construcció s'endarreria any rere any, fins que el 1991 es va acabar la segona fase del parc i permetre-hi l'accés des del carrer Monlau.

L'A. de VV., però, va haver de seguir la seva tasca reivindicativa per tal que el parc s'acabés, i el pas del temps va afegir exigències relatives a la seva degradació per falta de manteniment.

Encara avui l'Associació de Veïns de la Sagrera es veu obligada a continuar la seva lluita per la realització de la darrera fase del parc que consisteix en integrar-hi la zona compresa entre l'entrada al parc pel carrer Monlau, el carrer Portugal i el carrer Gran de la Sagrera.

És per tot això que es pot afirmar que el final d'aquesta història no ha estat del tot feliç.

En part perquè, de fet, aquest final no és definitiu per tot el que s'ha comentat, imputable bàsicament a l'administració municipal.

Joan Gironès