CENTRE DE DOCUMENTACIÓ DE LA SAGRERA Logo Centre de Documentació de la Sagrera.


INICI | BARRI | ACTUALITAT | CARRERS | HISTÒRIA | ARTICLES | IMATGES



La Barraca: d'Ateneu Popular a Centre Cívic. Una història terbolenta

El Centre Cívic de La Sagrera - "La Barraca" el va inaugurar el 13 de novembre de 1982, durant la Festa Major de La Sagrera, l'aleshores alcalde de la Barcelona, Narcís Serra. El nom de "La Barraca" prové de com s'anomenava popularment l'antic Cinema Imperial que ocupava el mateix solar a on avui hi ha el Centre Cívic.

La seva gestació, com la de tots els Centres Cívics de Barcelona, va ser problemàtica. Després de les primeres eleccions municipals democràtiques l'any 1979, el moviment veïnal reclamava espais on les entitats poguessin desenvolupar les seves activitats després de decennis d'una manca crònica d'aquests, i aquesta reivindicació rebia un nom: Ateneus Populars.


La Barraca.

La Barraca Ateneu Popular

Però ben aviat es constatà que, alguns dels que havien defensat aquesta reivindicació, especialment els partits polítics des de les Associacions de Veïns, ja no ho veien de la mateixa manera quan estaven al poder. El nom d'Ateneu Popular no agradava, potser per allò que semblava comportar per a la memòria col·lectiva d'aleshores i, molt possiblement, principalment perquè denotava una certa cessió de poder.

Les entitats, per la seva part, també adoptaren postures maximalistes i van entendre com a "parcialment propis" uns espais que, a la cap i a fi s'havien de construir o adaptar amb diners públics: des del club de futbol del barri que volia un local (tancat és clar) per a guardar els equipatges i les pilotes, fins al grup artístic que "necessitava" una sala per a exposicions pràcticament en propietat. El que s'entén com a públic i com a privat va entrar a un terreny boirós que de vegades enfrontà entre elles a les pròpies entitats.

L'administració de Barcelona, es va decantar per l'opció d'equipaments municipals, administrats per l'Ajuntament i, co-gestionats, si més no nominalment, amb les entitats. Es va crear la Regidoria de Descentralització i Participació Ciutadana que, basant-se en models ja vigents a d'altres països, establí a grans trets el model de "Centre Cívic". El possibilisme es va imposar, i també un cert sentit de conformitat: al cap i a la fi feia poc que s'havia acabat una dictadura, i pitjor no podia ser pas.

Però a La Sagrera tot va anar encara pitjor. En trencar-se el Pacte de Progrés a l'Ajuntament entre l'esquerra i el centre dreta, els polítics que quedaren a l'administració municipal es van haver de repartir els càrrecs que havien quedat vacants, i el "fotofílic" Jordi Vallverdú, Regidor de Descentralització Ciutadana (responsable dels Centres Cívics), es convertí també en Regidor del Districte IX i Director de Serveis Funeraris. Aleshores Barcelona es dividí en 10 districtes i es va fer "10 vegades millor" (perquè no varen crear 20 districtes per a ser 20 vegades millor encara és una incògnita). Es va decidir posar noms al districtes, i en el cas del IXè., seguint una irrefrenable vocació jacobinista, se l'anomenà Sant Andreu, denominant al tot amb només una de les seves parts, i al nord de La Sagrera, des de la Plaça Orfila, el Director de Serveis Funeraris estava més que decidit a donar sepultura a l'Ateneu Popular de La Sagrera.

Resignats amb el model de Centre Cívic, i en ser "La Barraca" un antic cinema, calia construir un edifici de nova planta. L'Ajuntament però, assumí el compromís de conservar la façana del Cinema Imperial. Als pocs mesos va informar que era impossible per raons tècniques i la façana de "La Barraca" es va enderrocar: era un mal inici.

El 1982 s'inaugurà el nou equipament, però aviat es varen comprovar les seves mancances. L'arquitecte responsable del projecte, Juanjo Lahuerta, va redactar, no es sap si abans o després de la seva construccio, una elegia sobre les seves virtuts: els espais democràtics compartits, una esplèndida sala polivalent il·luminada per llum natural (només de dia és clar)... el paroxisme de l'arquitectura progressista.

Tot plegat, però, es traduí en teòriques sales de reunions que en realitat eren racons de passadissos, en interferències entre el soroll d'actes que es celebraven simultàniament per manca de parets (que, com és ben sabut, són antidemocràtiques), i una sala tan polivalent que, a la pràctica, era valida per a ben poques coses.

El Tot Sagrera va iniciar aleshores una línia crítica contra l'edifici del Centre Cívic que despertà força malestar a la Plaça Orfila, però les carències de l'edificació eren evidents i l'Ajuntament mirava de posar pedaços, alguns dels quals fins i tot violava les normes de seguretat d'edificis públics vigents aleshores.

Tot i això, les publicacions del districte, pagades amb diners públics, seguien cantant les meravelles de l'edifici del carrer de Martí Molins de manera tossuda. Però com que la realitat encara és més tossuda, l'Ajuntament va haver de reconèixer finalment que l'edifici no resultava adient per als seus objectius, i es va veure obligat a tancar, durant aproximadament un any, el Centre Cívic per tal de transformar aquella meravella arquitectònica en quelcom mínimament útil tenint en compte les reduïdes dimensions del solar.

El resultat, menys democràtic però més útil és, més o menys, el que ara tenim.

Joan Gironès



Centre de Documentació de la Sagrera
C/ Hondures 28-30 - Espai 30 - 08027 - Barcelona - Email: info@cendoclasagrera.com